Fèlix Xunclà Responsable de l'espai web "Pedres de Girona" www.pedresdegirona.com El que va néixer com un projecte personal, s'ha convertit, de la mà de Fèlix Xunclà i de tota la família, en un portal empresarial format per diverses webs temàtiques, amb més de 40.000 visites mensuals i un banc de 30.000 imatges de realització pròpia.

"Darrere del "Pedres de Girona" hi ha involucrada tota la família. Ens organitzem per aptituds i actituds..."

 

Quan i com va sorgir la idea de fer el www.pedresdegirona.com?

De fet, va néixer com un projecte personal, familiar, per donar a conèixer, d’una forma especialment gràfica, una Girona que no només fossin les cases del riu, la Catedral i Sant Feliu, sense defugir-ne, és clar, però abastant altres indrets i aspectes de la ciutat: la història, les llegendes, els costums i esdeveniments, la gastronomia. I els carrers on viu la gent!

Quins serien els trets que definirien millor aquest web?

En destacaria dos: la presentació gràfica i la immediatesa. La primera en allò que es refereix a la il•lustració de la ciutat, apte per a gironins i per a visitants; tots hi poden descobrir sempre quelcom de nou. La segona, per tractar-se d’una web d’actualització diària per incorporació de nou material. Pensem que aquesta característica és la que ha fidelitzat molts visitants.

Podríem dir que www.pedresdegirona.com ha passat de ser un projecte familiar a un projecte empresarial?

Ha anat creixent al llarg i a l’ample, i actualment és un portal, dins el que es troben altres webs temàtiques: Girona a un clic, especialitzada en què fer, què veure, on menjar, on comprar, etc. a Girona, amb reportatges i informació permanentment actualitzada d’establiments, museus, etc; Girona al plat, dedicada als aspectes gastronòmics. Dins aquesta s’hi troba la web de l’Aula Gastronòmica de Girona, amb receptes i reportatges pas a pas de l’elaboració dels plats de les sessions. Una altra especialització, que es va desenvolupar durant 2008 i 2010, és la Guerra del Francès, amb la transcripció dels diaris i documents dia per dia dels setges de Girona, web creada amb motiu del bicentenari del fets. A la “web mare”, Pedres, seguim incorporant-hi articles i reportatges del passat i el present de la ciutat: els esdeveniments, els indrets, itineraris documentats...

Quantes visites diàries té actualment?

Estem enregistrant unes 40.000 visites mensuals. Alguns visitants fidels fins i tot fan consultes i proposen temes nous. I quin banc d’imatges acumula? En un dels apartats, informem diàriament del contingut gràfic que s’hi pot trobar. Actualment s’hi poden consultar gairebé les 30.000 imatges de realització pròpia.

Darrere de www.pedresdegirona.com hi ha involucrada tota la família. Com s’organitzen les tasques i el dia a dia?

Per aptituds i actituds. La meva dona és la fotògrafa oficial de la web, i la responsable de la promoció i publicitació. Els fills, professionals de la informàtica, col·laboren en aspectes tècnics de desenvolupament, i jo mateix m’encarrego del disseny general i temàtic, els desenvolupament pràctic i el manteniment diari.

Quin suport han rebut per dur a terme un projecte d’aquesta envergadura?

Pedres de Girona, allò que abans he anomenat “web mare” segueix essent un projecte privat, malgrat les ofertes que hem tingut... Girona a un clic sí que és una web comercial, de promoció i publicitació d’establiments, esdeveniments, actes ciutadans, etc. I dins Girona al plat, s’hi troba la web de l’Aula Gastronòmica de Girona, i properament, un apartat nou de restaurants recomanats. I com heu dut a terme la promoció del web? Bàsicament per mailing. Disposem d’una considerable base de dades, per sectors i àrees d’interès, als que adrecem les novetats en tots els àmbits. I el boca a orella, és clar...

Quin tipus de seguidors té el www.pedresdegirona.com?

De tota mena. Des de qui segueix les novetats per simple curiositat, fins a d’altres que s’interessen per temes en què volen aprofundir més, i ens fan consultes, o ens proposen articles i temàtiques. Per la informació que tenim, el ventall és molt ampli, i encara esperem ampliar-lo més amb dos projectes nous que de moment són a la incubadora...

I ara, a nivell més personal, quines han estat sempre les seves prioritats professionals?

Aspectes difícils de quantificar i valorar, i que són força utòpics: la perfecció (que mai s’assoleix, i ens hem de quedar amb una qualificació personal de “no està malament”), i la constància. Procurar fer les coses amb una planificació i preparació, si cal improvisar, fer-ho amb una bona base tècnica i humana, que no en surti perjudicat el resultat final. El que s’anomena formació contínua, destriar el que és imprescindible del que és només necessari. I, de tant en tant, ser agosarat, llançar nous projectes amb il•lusió i amb els mitjans que faci falta; amb aquests dos ingredients, solen funcionar bé.

Què volia ser de petit?

Segons les èpoques. De molt, molt petit, es veu (jo no me’n recordo) que deia que volia ser “cavallista”; vés a saber què era això... Els dos aspectes que de sempre m’han atret com la llum a les arnes són la història i l’art, o l’art de la història, o la història de l’art, que és el mateix, però no m’ho vaig plantejar mai com una activitat amb la que guanyar-m’hi el plat de llenties; és veu que de petit tocava de peus a terra...

Per què viu a Girona?

Hi he nascut, i la meva infància va transcórrer pels carrers del Barri Vell: l’escola primària, on actualment hi la UNED, l’Institut a l’actual Museu d’Història de la Ciutat, el batxiller elemental a l’acadèmia Coquard, que tenia per pati per sortir a jugar la plaça dels Apòstols... Tot això suposo que et marca de per vida. Però també hi visc perquè, afortunadament, Girona, al menys el barri en el que visc, segueix essent un poble, gran, però poble. Surto de casa, i trobo una dotzena de persones que em saluden, i això no té preu.

El millor racó de la seva ciutat...

És com preguntar qui estimes més, el pare o la mare. Hi ha molts indrets que considero magnífics des d’un punt de vista estètic, fins i tot emotiu. Si m’hagués de quedar amb un de sol, potser triaria el pati dels rabins del Centre Bonastruc ça Porta, sobretot ara, durant la primavera.

Pensa que és possible combinar perfectament la vida professional amb la personal? Quin és el secret?

Complicat, molt complicat. La segona part de la pregunta ja suposa una resposta afirmativa a la primera, i jo no ho veig tan clar. De les dues “vides” sempre n’hi ha una que queda perjudicada per l’altra, se la menja, i amb els aires que bufen la professional esgarrapa la personal tant com pot, o deixem, i establir un equilibri és difícil.

Creu que n'aprendrem alguna cosa de la crisi que estem vivint?

No. I a les proves em remeto. Les espurnes que inicialment semblava que hi havia de reflexió i reconducció de determinats aspectes del sistema, s’han esvaït; ja ningú es planteja fer canvis substancials. I seguim com sempre, però en una situació que no s’analitza en profunditat, i es practica, des de les altes esferes, allò de que qui dies passa, anys empeny, provant de posar venes a una cama amb gangrena. Hi ha massa problemes, que s’han de solucionar simultàniament, i que tots apunten, al final, a unes poques causes, de difícil afrontar. S’està massa pendent del vot, de la popularitat (i sobretot de la impopularitat), i les bones intencions s’estavellen contra els mateixos murs. Predomina massa la política per damunt de l’economia.

Quin país posaria com a model per treballar-hi?

Complicat. He treballat a diversos països europeus, de nòrdics i de mediterranis. L’eficiència i cartesianisme dels del nord és ideal per treballar-hi (i la puntualitat en reunions i lliuraments, que és una religió!). Si es pogués separar totalment la feina de la vida privada, i anar a treballar al nord, però viure al sud, seria ideal. Per treballar-hi, només, possiblement em quedaria amb Alemanya.

Recomani’ns un llibre...

Un de vell, que fa molts anys que és el meu “llibre de capçalera”: La herencia del hombre, de Ritchie Calder. No és ni un llibre de consulta, d’història, ni una novel•la filosòfica, i ho és tot alhora. Conté una sèrie de reflexions sobre les civilitzacions que ens han precedit, però des d’un punt de vista força insòlit en aquest tipus de publicacions; defuig els reis, les guerres, i es centra en els avenços que ens han “humanitzat” més. És per reflexionar sobre cada paràgraf...

I ara, un lloc per visitar o un viatge que realment valgui la pena i per què.

Tota la Toscana, però molt especialment el petits llogarets, que encara conserven allò que les grans urbs es mengen: l’humanisme de trobar algú pel carrer, que no coneixes de res, i saludar-lo... I, per descomptat, el paisatge, els colors canviants segons les estacions, la suavitat dels turons i els grocs dels camps l’agost. I el record de la presència dels antics pobles que varen poblar aquests indrets i que hi ha deixat una petja inesborrable en el tarannà de la gent. La primera vegada que vaig estar al museu Guarnacci de Volterra, que està especialitzat, naturalment, en els etruscs, em va impressionar trobar els mateixos rostres de les escultures funeràries servint capuccinos als cafès del davant...